Una de les primeres mesures que va prendre el Partit Popular en accedir al govern de la Generalitat l'any 1995 va ser tramitar una nova llei de Serveis Socials que -a pesar que va tenir una forta, extensa i imaginativa oposició per part d’un fum de col·lectius socials i sindicals i de la majoria de professionals del treball social- es va aprovar per una ajustada majoria. La nova llei de Serveis Socials va definir un model social en el qual el canvi fonamental, al marge de la retòrica del conseller d'aquella etapa, Sanmartín, va ser la negativa a configurar el Sistema de Serveis Socials, com un Sistema Públic.
“De aquellos polvos, estos lodos”. D'una banda, en els últims dotze anys el PP ha impulsat una "producció legislativa" desmesurada que no ha tingut un correlat de finançament adequat, ni un desenvolupament reglamentari coherent i, a mès i mès, tot aquest artefacte legislatiu està impregnat d'una càrrega moral excessiva que atén fonamentalment a defensar una intervenció social en línia amb els preceptes catòlics més conservadors. Un botó de mostra el constitueix la proposta d'una nova llei de "protecció de la maternitat" que es desdiu amb el tracte dispensat a moltes dones –amb xiquets- que es veuen obligades a acudir a centres d'acollida davant la falta de recursos propis.
D´altra banda, ha obert al lucre privat l'atenció dels sectors més vulnerables de la societat valenciana i fent abandó de la responsabilitat pública, han creat l'Agència Valenciana de Prestacions Socials (AVAPSA), autoritzant amb això a una entitat de gestió privada la resolució d'expedients de demanda de drets subjectius.
S'han reformat lleis relatives a menors amb la Llei 12/2008, de 3 de juliol de 2008 de Protecció Integral de la Infància i l'Adolescència de la Comunitat Valenciana i alhora s'han privatitzat Centres d'Ingrés (reeducació). La llei de Protecció de la família apareix amb un marcat accent d'exclusió de formes de convivència diferents a les establides per la moral catòlica o la llei de Mediació Familiar que després de molt soroll ha quedat en paper mullat. Els Centres dona-24hores són oficines que diuen derivar a dones amb problemàtiques socials dures als recursos adequats. A cap observador mínimament informat no se li escapa que més que derivar, el que fan és enviar a la deriva a dones que finalment es perden en els recursos del no-res.
Per fer, han fet fins a una llei de Valors d'Integració Social.
S'ha donat via lliure a les residències d'ancians de caràcter privat -de les quals un bon nombre són propietat de la família del Conseller de Benestar Social Juan Cotino- i s'ha suprimit el ja de per si molt qüestionat Bo-Residència, i programes com el Servei d'Ajuda a Domicili (SAD) ha anat perdent el seu caràcter universalista i ha reduït les hores d'atenció domiciliària a la seua més mínima expressió, en benefici de programes gracibles com el menjar a casa.
La gestió de les Pensions No Contributives i la seua escandalosa, lenta i burocràtica tramitació, amb esperes fins a de onze mesos, diu molt poc de l'eficiència del model social valencià.
La precarietat d'organismes públics d'atenció a les persones amb discapacitat, com el IVADIS, l'abandó de qualsevol projecció futura dels Centres Ocupacionals, la inhibició en els aspectes d'integració social dels malalts mentals,....configuren una situació de fet, en relació a aspectes fonamentals d'una política social progressista i solidària, que fa inviable una intervenció pública de qualitat, universal i solidària amb els sectors més vulnerables de la nostra comunitat.
S'han modificat els criteris que feien referència a la integració social dels destinataris de les Prestacions Econòmiques reglades (PER), passant a ser mers subsidis assistencials i que amb la nova llei de Renda Garantida de Ciutadania del 2007 -encara no s'ha fet efectiva cap prestació d'aquest dret a data d'hui- ha acabat de consolidar una idea i unes pràctiques contràries a l'Estat social de Dret i a la pròpia lletra de les lleis, i per últim constatar la deterioració sostinguda, per manca de finançament autonòmic, del Pla Concertat (amb l'Administració Central) de Prestacions Bàsiques que manté, encara hui i de forma molt precària, els Serveis Socials Municipals d'Atenció Primària.
Abundant en aquesta estratègia d'abandó de les responsabilitats públiques, en relació als drets subjectius de ciutadania que afecten als més febles, afegir la nefasta gestió autonòmica de la Llei d'Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència promoguda pel govern central i avalada pel parlament espanyol.
Açò és: Els drets socials estan subjectes a partides pressupostàries que es respecten en molts contades ocasions i amb unes pràctiques de transferències discrecionals i continuades cap d'altres àmbits.
S'acaba el pressupost i s'acaben els drets.
La filosofia que inspira el model social valencià és la que “la millor política social és créixer i créixer econòmicament i crear llocs de treball”... amb els grans esdeveniments turístics. Amb això, queden bé davant la parròquia i alhora neguen la responsabilitat pública a atendre dignament a qui el mercat de treball expulsa o no accepta, ja siga per edat, discapacitat, falta d'habilitats, malaltia o problemàtiques d'exclusió sobrevingudes.
La plena ocupació ni ha existit ni existira. L'atur és consubstancial al sistema capitalista globalitzat. Davant això, els sistemes de protecció moderns han de protegir a les persones sense capacitat -per la causa que siga- d'accedir al treball assalariat. Així mateix, a les persones que tenint eixa capacitat de treballar perden la seua ocupació, se'ls ha de garantir l'accés a una protecció social, amb itineraris formatius orientats a la inserció sociolaboral, que els permeta viure dignament i amb això, augmentar possibilitats reals de reciclatge professional.
La responsabilitat pública en un Estat Democràtic i Social de Dret no pot delegar, com fa la Generalitat Valenciana, en un univers d'ONGs, algunes fortament subvencionades fins al punt que a gran quantitat d'elles se'ls haja caigut la N (de no governamental).
La idea de model social valencià, que proposa el PP, més que un model és un totum revolutum sense coherència democràtica ni tècnica amb un model progressista, sense partides pressupostàries adequades, ni perspectiva de futur. No és socialment útil i això s'evidencia amb les mesures extraordinàries que s'han hagut de prendre per part del Govern Valencià davant la situació de crisi i atur actual. No s'han reforçat els Serveis Socials Municipals i no obstant això s'han ampliat considerablement les ajudes d'emergència al marge de programes de formació i inserció per a l'ocupació o com en el cas de l'Ajuntament de València, l'alcaldessa Rita Barberà ha destinat un milió de € al marge dels Serveis Socials, perquè organitzacions caritatives o parròquies distribuïsquen borses de menjar entre qui ho demane. I per descomptat per a molts tampoc és un model valenciá i si no que li pregunten als centenars de valencians dependents que, al contrari que en la majoria de comunitats autònomes, on ja s'estan percebent aquestes prestacions, duen més de dos anys esperant la resposta de Conselleria a les demandes de les prestacions socials a les quals tenen dret.
Aquest model és un híbrid entre el negoci privat, la més estricta subsidiarietat de l'administració autonòmica i el no reconeixement dels drets subjectius i constitucionals de ciutadania. És un model que -des de la perspectiva del Treball Social- cal posar en qüestió de dalt a baix i sobretot de baix a dalt.
Al barroquisme legislatiu, la precarietat d'instruments tècnics, econòmics i socials i el desgavell polític que es troba actualment el Consell de la Generalitat, d'una banda, i per un altre, l'amplitud que va adquirint el territori de la precarietat i l'exclusió social es fa necessari -al meu judici- una reflexió profunda des dels àmbits sindicals, des de l'acció de les organitzacions socials i des del Treball Social per a reformular els projectes d'intervenció actuals.
L'Estat Democràtic i Social de Dret que defineix la Constitució del 78 hauria de garantir un conjunt de mesures de protecció social pròpies d'un Estat de Benestar Social avançat. No és així. En la pràctica, un dels pilars del Benestar Social es troba en el terreny dels Serveis Socials i la nova llei de Dependència respon, en origen, a millorar les prestacions públiques a les persones amb problemes per a valdre-se per si mateixes i incorporar-se al que constituïx una vida el més normalitzada possible. Però a més, altra dimensió d'aquesta llei se suposa que reforçaria notablement el Sistema Públic de Serveis Socials. Tampoc això es complix a la Comunitat Valenciana. El PP està utilitzant els diners públics transferit per L'Administració Central, no per a reforçar el sistema públic de prestacions socials, si no per a seguir derivant cap al mercat qualsevol possibilitat de negoci que oferix l'atenció a persones dependents. En comptes de generar ocupació estable i de qualitat han configurat una estructura de professionals del treball social paral·lela als serveis socials municipals o d'atenció primària.
Possiblement aquestes notes sobre el denominat model social valencià a algú li puguen semblar excessivament crítiques. El són. Quan la retòrica del poder autonòmic parla de "el millor model social d'Espanya", "som un referent en política social", "tenim el nivell de protecció social dels més alts de la Unió Europea" a més d'un ens fa sentir molta vergonya aliena quan, en el nostre treball i enfront de demandes socials justes, no pots més que traslladar la teva impotència davant la falta de recursos adequats per a resoldre problemes que afecten a persones i famílies senceres.
També des de els professionals de la intervenció social hem de mirar-nos el que fem o el que hauríem de fer. El Treball Social a de continuar sent una eina de diagnòstic, intervenció i avaluació de la realitat social i del tipus de intervenció social més adequada a la velles i noves demandes.
Els canvis socials, econòmics, polítics i demogràfics han produït, entre altres cosses, nous canvis de valors. Davant d´aixó, les elits polítiques no fan més que retrocedir en l'àmbit de la protecció social pública i tanmateix impulsen un tipus de assistencialisme social quasi graciable, de contraprestacions, de co-pagament, més de tipus residencial que de manteniment a l'entorn familiar, més pal·liatius que de prevenció, de total abandó del treball social comunitari, etc.
Alguna cosa hauríem de dir des del Treball Social, no?. Ens cal obrir un debat ample i sense concessions a moltes situacions on ens hem acomodat i/o estem decebuts. Des de l'àmbit universitari fins a les administracins públiques, des de les Entitats d'Iniciativa Social sense ànim de lucre fins al cooperativisme i al tercer sector.
Però aquesta qüestió la deixem per a altres lliuraments més específics sobre què fer des de les i els professionals que treballem amb persones, grups i comunitats, en les actuals circumstàncies.
València, juny 2009
Pep Pacheco Marco
“De aquellos polvos, estos lodos”. D'una banda, en els últims dotze anys el PP ha impulsat una "producció legislativa" desmesurada que no ha tingut un correlat de finançament adequat, ni un desenvolupament reglamentari coherent i, a mès i mès, tot aquest artefacte legislatiu està impregnat d'una càrrega moral excessiva que atén fonamentalment a defensar una intervenció social en línia amb els preceptes catòlics més conservadors. Un botó de mostra el constitueix la proposta d'una nova llei de "protecció de la maternitat" que es desdiu amb el tracte dispensat a moltes dones –amb xiquets- que es veuen obligades a acudir a centres d'acollida davant la falta de recursos propis.
D´altra banda, ha obert al lucre privat l'atenció dels sectors més vulnerables de la societat valenciana i fent abandó de la responsabilitat pública, han creat l'Agència Valenciana de Prestacions Socials (AVAPSA), autoritzant amb això a una entitat de gestió privada la resolució d'expedients de demanda de drets subjectius.
S'han reformat lleis relatives a menors amb la Llei 12/2008, de 3 de juliol de 2008 de Protecció Integral de la Infància i l'Adolescència de la Comunitat Valenciana i alhora s'han privatitzat Centres d'Ingrés (reeducació). La llei de Protecció de la família apareix amb un marcat accent d'exclusió de formes de convivència diferents a les establides per la moral catòlica o la llei de Mediació Familiar que després de molt soroll ha quedat en paper mullat. Els Centres dona-24hores són oficines que diuen derivar a dones amb problemàtiques socials dures als recursos adequats. A cap observador mínimament informat no se li escapa que més que derivar, el que fan és enviar a la deriva a dones que finalment es perden en els recursos del no-res.
Per fer, han fet fins a una llei de Valors d'Integració Social.
S'ha donat via lliure a les residències d'ancians de caràcter privat -de les quals un bon nombre són propietat de la família del Conseller de Benestar Social Juan Cotino- i s'ha suprimit el ja de per si molt qüestionat Bo-Residència, i programes com el Servei d'Ajuda a Domicili (SAD) ha anat perdent el seu caràcter universalista i ha reduït les hores d'atenció domiciliària a la seua més mínima expressió, en benefici de programes gracibles com el menjar a casa.
La gestió de les Pensions No Contributives i la seua escandalosa, lenta i burocràtica tramitació, amb esperes fins a de onze mesos, diu molt poc de l'eficiència del model social valencià.
La precarietat d'organismes públics d'atenció a les persones amb discapacitat, com el IVADIS, l'abandó de qualsevol projecció futura dels Centres Ocupacionals, la inhibició en els aspectes d'integració social dels malalts mentals,....configuren una situació de fet, en relació a aspectes fonamentals d'una política social progressista i solidària, que fa inviable una intervenció pública de qualitat, universal i solidària amb els sectors més vulnerables de la nostra comunitat.
S'han modificat els criteris que feien referència a la integració social dels destinataris de les Prestacions Econòmiques reglades (PER), passant a ser mers subsidis assistencials i que amb la nova llei de Renda Garantida de Ciutadania del 2007 -encara no s'ha fet efectiva cap prestació d'aquest dret a data d'hui- ha acabat de consolidar una idea i unes pràctiques contràries a l'Estat social de Dret i a la pròpia lletra de les lleis, i per últim constatar la deterioració sostinguda, per manca de finançament autonòmic, del Pla Concertat (amb l'Administració Central) de Prestacions Bàsiques que manté, encara hui i de forma molt precària, els Serveis Socials Municipals d'Atenció Primària.
Abundant en aquesta estratègia d'abandó de les responsabilitats públiques, en relació als drets subjectius de ciutadania que afecten als més febles, afegir la nefasta gestió autonòmica de la Llei d'Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència promoguda pel govern central i avalada pel parlament espanyol.
Açò és: Els drets socials estan subjectes a partides pressupostàries que es respecten en molts contades ocasions i amb unes pràctiques de transferències discrecionals i continuades cap d'altres àmbits.
S'acaba el pressupost i s'acaben els drets.
La filosofia que inspira el model social valencià és la que “la millor política social és créixer i créixer econòmicament i crear llocs de treball”... amb els grans esdeveniments turístics. Amb això, queden bé davant la parròquia i alhora neguen la responsabilitat pública a atendre dignament a qui el mercat de treball expulsa o no accepta, ja siga per edat, discapacitat, falta d'habilitats, malaltia o problemàtiques d'exclusió sobrevingudes.
La plena ocupació ni ha existit ni existira. L'atur és consubstancial al sistema capitalista globalitzat. Davant això, els sistemes de protecció moderns han de protegir a les persones sense capacitat -per la causa que siga- d'accedir al treball assalariat. Així mateix, a les persones que tenint eixa capacitat de treballar perden la seua ocupació, se'ls ha de garantir l'accés a una protecció social, amb itineraris formatius orientats a la inserció sociolaboral, que els permeta viure dignament i amb això, augmentar possibilitats reals de reciclatge professional.
La responsabilitat pública en un Estat Democràtic i Social de Dret no pot delegar, com fa la Generalitat Valenciana, en un univers d'ONGs, algunes fortament subvencionades fins al punt que a gran quantitat d'elles se'ls haja caigut la N (de no governamental).
La idea de model social valencià, que proposa el PP, més que un model és un totum revolutum sense coherència democràtica ni tècnica amb un model progressista, sense partides pressupostàries adequades, ni perspectiva de futur. No és socialment útil i això s'evidencia amb les mesures extraordinàries que s'han hagut de prendre per part del Govern Valencià davant la situació de crisi i atur actual. No s'han reforçat els Serveis Socials Municipals i no obstant això s'han ampliat considerablement les ajudes d'emergència al marge de programes de formació i inserció per a l'ocupació o com en el cas de l'Ajuntament de València, l'alcaldessa Rita Barberà ha destinat un milió de € al marge dels Serveis Socials, perquè organitzacions caritatives o parròquies distribuïsquen borses de menjar entre qui ho demane. I per descomptat per a molts tampoc és un model valenciá i si no que li pregunten als centenars de valencians dependents que, al contrari que en la majoria de comunitats autònomes, on ja s'estan percebent aquestes prestacions, duen més de dos anys esperant la resposta de Conselleria a les demandes de les prestacions socials a les quals tenen dret.
Aquest model és un híbrid entre el negoci privat, la més estricta subsidiarietat de l'administració autonòmica i el no reconeixement dels drets subjectius i constitucionals de ciutadania. És un model que -des de la perspectiva del Treball Social- cal posar en qüestió de dalt a baix i sobretot de baix a dalt.
Al barroquisme legislatiu, la precarietat d'instruments tècnics, econòmics i socials i el desgavell polític que es troba actualment el Consell de la Generalitat, d'una banda, i per un altre, l'amplitud que va adquirint el territori de la precarietat i l'exclusió social es fa necessari -al meu judici- una reflexió profunda des dels àmbits sindicals, des de l'acció de les organitzacions socials i des del Treball Social per a reformular els projectes d'intervenció actuals.
L'Estat Democràtic i Social de Dret que defineix la Constitució del 78 hauria de garantir un conjunt de mesures de protecció social pròpies d'un Estat de Benestar Social avançat. No és així. En la pràctica, un dels pilars del Benestar Social es troba en el terreny dels Serveis Socials i la nova llei de Dependència respon, en origen, a millorar les prestacions públiques a les persones amb problemes per a valdre-se per si mateixes i incorporar-se al que constituïx una vida el més normalitzada possible. Però a més, altra dimensió d'aquesta llei se suposa que reforçaria notablement el Sistema Públic de Serveis Socials. Tampoc això es complix a la Comunitat Valenciana. El PP està utilitzant els diners públics transferit per L'Administració Central, no per a reforçar el sistema públic de prestacions socials, si no per a seguir derivant cap al mercat qualsevol possibilitat de negoci que oferix l'atenció a persones dependents. En comptes de generar ocupació estable i de qualitat han configurat una estructura de professionals del treball social paral·lela als serveis socials municipals o d'atenció primària.
Possiblement aquestes notes sobre el denominat model social valencià a algú li puguen semblar excessivament crítiques. El són. Quan la retòrica del poder autonòmic parla de "el millor model social d'Espanya", "som un referent en política social", "tenim el nivell de protecció social dels més alts de la Unió Europea" a més d'un ens fa sentir molta vergonya aliena quan, en el nostre treball i enfront de demandes socials justes, no pots més que traslladar la teva impotència davant la falta de recursos adequats per a resoldre problemes que afecten a persones i famílies senceres.
També des de els professionals de la intervenció social hem de mirar-nos el que fem o el que hauríem de fer. El Treball Social a de continuar sent una eina de diagnòstic, intervenció i avaluació de la realitat social i del tipus de intervenció social més adequada a la velles i noves demandes.
Els canvis socials, econòmics, polítics i demogràfics han produït, entre altres cosses, nous canvis de valors. Davant d´aixó, les elits polítiques no fan més que retrocedir en l'àmbit de la protecció social pública i tanmateix impulsen un tipus de assistencialisme social quasi graciable, de contraprestacions, de co-pagament, més de tipus residencial que de manteniment a l'entorn familiar, més pal·liatius que de prevenció, de total abandó del treball social comunitari, etc.
Alguna cosa hauríem de dir des del Treball Social, no?. Ens cal obrir un debat ample i sense concessions a moltes situacions on ens hem acomodat i/o estem decebuts. Des de l'àmbit universitari fins a les administracins públiques, des de les Entitats d'Iniciativa Social sense ànim de lucre fins al cooperativisme i al tercer sector.
Però aquesta qüestió la deixem per a altres lliuraments més específics sobre què fer des de les i els professionals que treballem amb persones, grups i comunitats, en les actuals circumstàncies.
València, juny 2009
Pep Pacheco Marco
Treballador Social
1 comentario:
Un magnific resum del que patim a Valencia, del Estat del Malestar, i com la "megamaquina" "pepera" es tan forta, l´oposició tal dèdil i cada vegada n´hi han mes fronts per a lluitar...tenim la paràlisi o l´inhibició profesional (com diuen el psicolegs) Pense com tu, n´hi ha que fer-se una reflexió seriosa des de l´àmbit professional: cap a on volem i podem anar...
Publicar un comentario